Fisioteràpia per a una exitosa recuperació
L'articulació de l'espatlla és esferoide, permetent així un ampli rang de moviments principalment flexió i extensió però també d'abducció i adducció. En aquesta articulació, el cap de l'húmer articula amb la cavitat glenoide de l'escàpula. Així, l'estabilitat depèn d'un conjunt d'estructures que agrupem en mecanismes actius i mecanismes passius. Pel que fa als passius, aquests els configuren bàsicament els lligaments glenohumerals medial i lateral, la càpsula articular, el lligament subescapular i el reduït contingut de líquid articular. Respecte als mecanismes actius, aquests els conformen la combinació de les estructures anteriorment esmentades (mecanismes passius) juntament amb els músculs bíceps, subescapular, infraespinós i rodó menor. Aquests, en contraure's, permeten estabilitzar l'articulació de l'espatlla, ja que situen el cap humeral dins de la cavitat glenoide. A continuació vull destacar la gran importància que tenen els músculs i, per tant, la fisioteràpia, per generar estabilitat en aquesta articulació quan s'ha vist alterada.
Hi ha poca documentació sobre l'etiologia de la inestabilitat de l'espatlla, i es descriuen 
des de traumes severes a microtraumes repetits com a factors que causen aquesta inestabilitat (Rials, 2015)1. Per diagnosticar aquesta patologia, es donaran els següents signes clínics: En primer lloc, el client ens indicarà que existeix en el seu gos una coixera present des de fa temps, encara que pot presentar-se només després d'un exercici intens. En segon lloc, en una exploració sota sedació, determinarem també dolor a la palpació i extensió de l'espatlla, així com possiblement atrofia de grau variable dels músculs que conformen l'espatlla. D'altra banda, realitzarem també els tests d'estabilitat craneocaudal i el d'abducció/adducció, comparant amb l'extremitat contralateral els resultats. També realitzarem proves radiològiques normals i sota estrès, encara que no sempre ens seran de gran utilitat. Generalment, en elles, apreciarem senyals d'osteoartrosi i, en alguns casos, signes de calcificació del tendó del bíceps o del supraespinós. Una artrocentesi ens ajudarà també en el diagnòstic. Mitjançant el conjunt de totes aquestes proves, podrem establir si es tracta d'un procés intraarticular o periarticular. Si és intraarticular, explorarem aquesta articulació mitjançant artroscòpia. (Trilla, 2005)2. Els principals descobriments artroscòpics quan existeix inestabilitat seran sinovitis, tendinitis de bíceps, lesions dels lligaments col·laterals, del tendó subescapular i del labrum (Rials, 2015)1.
El tractament de la inestabilitat del colze pot ser mèdic o quirúrgic. El mèdic consisteix a restringir els moviments i reduir el dolor. En aquest sentit, poden ajudar els antiinflamatoris naturals si el veterinari recomana administrar antiinflamatoris per a reduir el dolor.Tambié pot ser de gran utilitat l'òrtesi de colze amb una banda pectoral doble, que permet reduir el grau d'abducció de l'espatlla quan sigui necessrià. És clau destacar que en un estudi realitzat per Rials publicat en el SEVC d'AVEPA del 2013, del total de 38 espatlles de 35 pacients que va estudiar, 7 van ser tractats només amb el tractament conservador més fisioteràpia per a la seva recuperació i aquesta va ser completa i acceptable excepte en un sol cas (és a dir, l'85,8%). Així doncs, els bons resultats posen de relleu el paper clau dels mecanismes actius (els músculs) per a generar estabilitat en aquesta articulació. Pel que fa a la resta dels 31 pacients, van ser tractats amb tècniques quirúrgiques més fisioteràpia, amb uns resultats de recuperació completa o acceptable en el 88,6% dels casos, essent doncs un percentatge molt similar al dels que van ser tractats amb tractament conservador més fisioteràpia. Les tècniques quirúrgiques que es van emprar van ser tenotomia del tendó del bíceps en 3 dels casos, i sutura extracapsular amb túnel a l'escàpula i ancoratge a l'humer en 28 dels casos (Rials, 2013)3.
En aquest esmentat estudi també es demostra la importància clau del lligament glenohumeral medial en l'existència de la inestabilitat de l'espatlla, doncs dels 35 casos d'estudi, només en un no es trobava afectada aquesta estructura. És doncs crucial la integritat d'aquest lligament per aconseguir estabilitat en l'articulació de l'espatlla. Pel que fa a la sinovitis, es trobava en el 100% dels casos. La tendinitis del bíceps, per una altra banda, es va trobar en el 37,14% dels casos; la lesió del tendó subescapular en un 42,56% i la del labrum en un 2’86%.
1 José manuel Rial Cels. Artoscopia de l'espatlla. Estudi retrospectiu de 16 casos clínics d'inestabilitat d'espatlla. ARGOS 53/2015. Hospital veterinarios Marina Baixa. Espanya.
2Victor Trilla Muntanyola. Exploració artroscòpica de l'espatlla en el gos. ARGOS 566/2005. Hospital Veterinari del Maresme. Espanya.
3 Jose manuel Rial Cels. Troballes artroscòpiques en 35 gossos amb inestabilitat d'espatlla. Pòster publicat en el SEVC d'AVEPA el 2013. Hospital Veterinari Marina Baixa. Espanya.
Veterinària d' Ortocanis
